Escultura Salt
Catalan English French German Spanish    

Facebook Flickr Facebook You tube You tube

 

             

 

Mida del text:
Història

Arran de les obres en el sector anomenat Pla de Salt, s’ha pogut localitzar una interessant col•lecció d’objectes pertanyents a una indústria lítica que situa els primers pobladors de Salt entre 250.000 i 300.000 anys enrera. Malgrat que segurament tot aquest pla estava dominat per aigualleixos, la presència d’aquests testimonis materials prova que els homes del paleolític haurien fet “parada i fonda” en aquest pla per proveir-se d’aliments i recuperar forces per tal de poder desplaçar-se a indrets més plaents. Tanmateix, l’absència de notícies referides a Salt, malgrat l’existència d’aquests materials trobats recentment, és notòria i de fet ens hem de remuntar fins a l’any 823 per localitzar el primer document que de manera explícita es refereix a Salt. Concretament es tracta d’un pergamí que pertany a l’Arxiu-Biblioteca de Peralada.

La paraula Salto, existent en l’esmentat document, serveix de base per a la hipòtesi de l’origen del nom de Salt, i tot sembla indicar que el nom de Salt deriva de Salto, atès que el salto era un tipus de propietat de la terra documentat des de l’època romana. Existeix una altra hipòtesi que estableix que el nom de Salt prové de Sale alte, atès que aquesta expressió és esmentada en un document de 1019, i fa referència a algunes mansions senyorials situades en el lloc.

Gastronomia

GastronomiaL'oca amb peres a l'estil de Salt va guanyar l'any 1974 el Primer Premi Nacional de Cuina Regional Espanyola en la segona edició del Certamen de la Cuina Regional Espanyola i apareix la recepta en el llibre La cuina que torna, de Josep Lladonosa.


 

Aquest plat, fet amb ànec i afegint-hi salsifins, tan típics de les hortes de Salt, és un plat excel·lent per gaudir-lo durant la diada de la Festa Major.


 

L'any 2002 va néixer el grup de les Cuineres de la Comissió Gatronòmica del Consell Municipal de la Gent Gran, més conegudes com les Cuineres de Salt. El seu objectiu era el de recuperar, conservar i donar a conèixer la cuina catalana tradicional. Per aconseguir-ho van editar un llibre La cuina de les àvies de Salt (*), fan cursos de cuina fàcil per a joves a l'Estació Jove i també han participat en programes de televisió i fires gastronòmiques com el Firatast a Girona, amb gran èxit.


 

(*)ALBERTÍ, Laura. (coord.) (2006). La cuina de les àvies de Salt. Salt: Ajuntament de Salt.

Conreu i molins

Els estudis i recerques que s’han fet sobre el poble de Salt revelen l’existència d’un petit llogarret d’un ruralisme extrem, amb una població dedicada al conreu de la terra i a l’explotació de petites manufactures (molins) que funcionaven a través de la sèquia Monar, que proveïa l’aigua necessària per portar a terme aquestes activitats. Així doncs, durant l’edat mitjana, el poble era un seguit de masos disseminats per tot el pla que vivien de les feines derivades del conreu de la terra i de les activitats manufactureres. D’alguna manera, Salt no disposava d’un nucli urbà. De fet, no trobarem la presència d’un carrer fins al final del segle XVI, en què s’esmenta l’anomenat carrer de la Ferreria Vella, que cal situar prop de la torre de Sant Dionís.

Les notícies sobre el poblament de Salt durant l’època medieval i bona part de l’època moderna són molt escasses. Fins ben entrat el segle XIV, no disposem de xifres que puguin apropar-nos a la realitat demogràfica del municipi. I tot i així, algunes de les dades no són garantia de fiabilitat. Aleshores, les dades que es refereixen al segle XIV ens situen davant un poble constituït per 24 focs (unitats familiars). Aquesta situació es perllongarà fins al segle XVI, en què fins i tot es percep una lleugera disminució de focs respecte del segle XIV, atès que l’any 1553 es comptablitzen només 23 focs. Més endavant, en época moderna i a partir d’un cens de l’any 1718, apareix una població de 122 habitants. A partir d’aleshores la població del municipi de Salt experimentarà un creixement constant, ja que a finals del segle XVIII sobrepassarà els 400 habitants i a principis del segle XIX, concretament en un cens de l’any 1819 pertanyent a l’Arxiu Diocesà de Girona, es comptabilitzen 458 habitants. L’agricultura era l’activitat fonamental de la població saltenca. L’existència de terrenys de fàcil conreu i de bon regatge permetia proveir de productes el mercat de la capital. En una comunitat tan fortament ruralitzada com la saltenca, en la qual figurava el primer contribuent de la província, concretament el marquès Pelai de Camps, l’arribada d’en Pere Ramió, un industrial banyolí amb la intenció ferma i resolutiva d’instal·lar-hi una fàbrica tèxtil aprofitant un salt d’aigua de la sèquia Monar, significà un fort impacte sobre les antigues bases de la comunitat tradicional.

La indústria

La primera societat important orientada a la indústria téxtil es constituí l’any 1846 sota el nom de Ramió i Cia. L’any 1861 a Salt funcionaven tres fàbriques que donaven feina a 300 obrers i l’any 1866 les tres fàbriques són adquirides per capital barceloní, concretament a la societat Coma, Ciuró i Clavell. És a dir, a partir de 1845 el municipi de Salt comença un procés de transformació que no s’aturarà i que arriba fins als nostres dies. L’arribada de la indústria tèxtil a Salt va ser propiciada per la sèquia Monar que facilitava la producció d’energia a través de l’aigua. Tanmateix, les condicions de vida i de treball resultaven dures i esgotadores, ja que les jornades laborals es prolongaven des de les 5 del matí fins a les 9 del vespre a canvi de jornals precaris que ben aviat provocaren fortes tensions socials entre els empresaris i els obrers. Un dels canvis més transcendentals que significà la indústria tèxtil fou la incorporació de la dona en el mercat de treball. La duresa del treball fou la causa de les constants reivindicacions dels obrers per tal de veure escurçada la jornada laboral, però per poder-les portar a terme calia el reconeixement de les associacions sindicals. Les reivindicacions foren constants i l'’enfrontament social i polític agafaria la seva dimensió més tràgica i dolorosa amb l’esclat de la Guerra Civil, especialment significativa a Salt respecte d'altres indrets de les comarques gironines. En canvi, aquesta efervescència que caracteritzava el món de la fàbrica contrastava amb l’ambient de la pagesia que sempre es va mantenir fidel a l’oligarquia rural representada pel marquès de Camps.

Fàbrica antiga

Una de les transformacions o canvis que implicà l’arribada de la indústria tèxtil a Salt fou l’important creixement demogràfic que va experimentar el municipi. L’any 1787 el municipi de Salt comptabilitza només 255 habitants, mentre que l’any 1857 la població resident a Salt és de 1.316 habitants. La industrialització saltenca atrau homes i dones de diferents indrets de les comarques gironines, tot i que es pot apreciar una presència important de treballadors procedents de l’àrea de Banyoles. Sigui com sigui, aquesta evolució de la població prova clarament l’estreta interdependència entre el creixement demogràfic i l’embranzida del procés industrialitzador. Óbviament, tot aquest creixement demogràfic, provocat per la industrialització, comportarà una forta expansió urbana amb la creació del Veïnat o barri de Sant Antoni, que esdevindrà la referència urbana industrial per excel•lència del municipi de Salt. Tanmateix, aquesta expansió urbana va anar de la mà de tot un seguit d’actuacions orientades a dotar el poble de nous serveis bàsics capaços de donar resposta a la nova realitat saltenca. L’any 1884 s’obre el nou cementiri municipal i l’any 1892 es destina un edifici com a escorxador municipal, tot i que la construcció definitiva no tindrà lloc fins a l’any 1930.

La xarxa de comunicacions també experimentarà canvis importants. L’any 1880 s’obre oficialment la carretera de Girona a Anglès, que en el seu pas per Salt formarà el carrer Major. Aquesta nova via urbana substituirà l’antic eix est-oest del poble, el carrer Llarg. De tota manera, el succés més transcendent que esdevingué en el camp de les comuniciacions fou la inauguració, l’any 1895, del tren d’Olot, que vertebrarà els municipis riberencs del Ter des del Veïnat de Salt fins a Amer, i tot seguit, concretament l’any 1898, el tren comunicarà la ciutat de Girona amb Salt. Fins i tot l’església de Sant Cugat, al cor del barri vell de Salt, no va ser aliena a tot aquest procés de canvis i a partir de l’any 1914 veurà ampliada una de les seves naus. El servei de correus s’inaugura l’any 1883 i finalment el gas i l’enllumenat públic l’any 1894: i més tard, l’any 1903, l’electricitat, la qual cosa significa l’assoliment d’un canvi gairebé total en l’antiga fesomia del poble. Tanmateix, tot aquest procés de transformació del poble no fou sobtat, sinó que es produí de manera esgraonada i en el decurs de diverses dècades, amb la qual cosa la situació i les condicions de vida dels obrers que arribaven al poble eren, en el millor dels casos, molt precàries. El reclutament de la indústria tèxtil per proveir-se de mà d’obra, sobretot en les primeres dècades, agafava homes i dones, però també infants, que a l’edat de 7 o 8 anys ja eran engolits pel ventre de la fàbrica, tal com diu i explica el poeta de Roda de Ter, Miquel Martí i Pol. Aleshores el creixement del proletariat industrial impulsa la creació d’associacions obreres que ben aviat arrelen al poble. En aquest sentit cal destacar l’hegemonia del Sindicat Únic, d’ideologia anarquista i que al Veïnat tingué una forta implantació. En canvi a Salt, el sindicat més popular era el Sindicat Local, vinculat a UGT. En aquest context, l’oligarquia rural representada pel marquès de Camps perd bona part de la seva influència, atès que la composició i l’estructura social del poble havia experimentat un canvi substancial.

Els símbols

L'escut

Escut de salt

Fins l'any 1949, el municipi no va disposar d'un escut pròpiament dit, tot i que sí que s'havien fet intents de tenir-ne un que no havien prosperat per diferents motius. Per als documents oficials, l'Ajuntament utilitzava diferents segells, el més antic dels quals es conserva és del segle XVII, un segell rodó amb el nom rodat de la població i uns elements ornamentals, entre els quals destaca una creu. Després, durant el segle XIX i primers anys del XX, en gastà un altre amb l'escut de Castella i Lleó i posteriorment, durant la Segona República, amb les quatre barres catalanes.

L'alcalde Joaquim Muñoz Ravetllat, a principi de l'any 1949, va encarregar la confecció d'un escut per a la vila, per tal d'utilitzar-lo en segells, impresos, etc. El disseny havia de contenir la corona de príncep, per pertànyer a Girona, que tenia el títol de principat; les quatre barres, unes espigues com a al·legoria de l'agricultura i un salt d'aigua movent una roda que simbolitzava la indústria. 

El projecte original va ser modificat per la Real Academia de la Historia, que era l'encarregada d'emetre dictamen, i finalment l'escut, amb les noves modificacions, va ser aprovat per unanimitat de l'Ajuntament el 28 de març de 1950. 
El 1984 es va fer un intent de modificació de l'escut municipal però desprès d'estudiar el dictamen emès per l'Institut d'Estudis Catalans, que es basava en un informe del prestigiós heraldista català, Armand de Fluvià i Escorsa, es va decidir continuar amb el mateix escut que havia presidit tots els actes oficials del municipi.

El logotip

Logo de l'ajuntament de salt

El mes de juny de 1984, l'Ajuntament va decidir convocar un concurs públic per a la realització del disseny del logotip municipal que, des del moment que s'aprovés, havia d'encapçalar els documents de l'Ajuntament, senyalitzar els vehicles municipals o qualsevol altre lloc on hagués d'anar l'escut de la vila i la inscripció de l'Ajuntament. 
El motiu pel qual l'Ajuntament volia disposar del logotip era per substituir en la pràctica quotidiana de la institució l'escut oficial, que així quedava reservat només per a ser utilitzat en llocs d'honor. 
El veredicte del concurs es va donar el dia 23 de juliol de 1984 i el va guanyar Ramon Berga i Agullana de Barcelona. (Punt Diari, 28 de juny i 25 de juliol de 1984)

Les llúdrigues

Plaça de la vila

L'any 1982 l'artista saltenc Lluís Mateu i Riera, va rebre l'encàrrec de fer una escultura per a Salt. De seguida va pensar en l'afició que tenia l'antic campaner de Salt de caçar llúdrigues al riu Ter i els va decidir retre un homenatge, ja que en aquells anys ja havia desaparegut del riu. Les escultures, tres llúdrigues de formes corbes en diferents posicions (una d'elles amb una font incorporada), eren fetes inicialment amb formigó i àrids de color. 
La pretensió de Mateu era que el grup escultòric, situat a la plaça de la Vila, cridés la gent a acostar-s'hi, a asseure's i es convertís en un punt de reunió del poble. I ho va aconseguir fins al punt que el disseny de les seves escultures s'ha convertit en un símbol no oficial de Salt. 
L'any 2007, coincidint amb el 25è aniversari, l'escultor Enric Sala, seguint el projecte de Lluís Mateu, va realitzar unes noves escultures en pedra arenosa de Folgueroles que substituirien les velles, fetes malbé pel pas del temps i pel material en què foren construïdes.

Salt, l'escultura

Escultura de salt feta per  Xavier Medina-Campeny

Salt és el títol que porta l'obra que l'escultor barceloní Xavier Medina-Campeny va realitzar l'any 2006 per ser instal·lada a la rotonda d'accés a  l'autopista AP-7. 
Salt està basada en l'harmonia que representa la sèrie numèrica de Fibronacci (2-2-4-6), un total de 14 metres distribuïts en quatre bases d'acer que mostren les lletres S-A-L-T i on cadascuna és la suma de l'anterior. L'escultura està il·luminada interiorment i a la nit, el primer que veuen els conductors en sortir o entrar a l'autopista, és el nom de SALT. 
Aquesta escultura, per les seves característiques i per la situació estratègica on es troba, s'ha convertit també, per merit propi, en un símbol de la vila.

Una reproducció de l'escultura de Medina-Campeny és el trofeu que s'emporten els guanyadors dels Premis Literaris de Salt “El Setè Cel”.

Personatges

- Francesc Vilardell i Gratacós (1828-1889), industrial tèxtil.

- Carles de Camps i Olzinellas (1860-1939), enginyer, propietari i polític regionalista.

- Joaquim Ravetllat i Estech (1872-1923), veterinari i investigador.

- Pau Masó i Fàbrega (1911-2001), activista, escriptor i flequer. El 1972 va elaborar el “pa de crostons” que va immortalitzar Salvador Dalí a la façana del Teatre – Museu. Fill predilecte de la vila de Salt, 1988.

- Salvador Sunyer i Aimeric (1924), escriptor i polític. Creu de Sant Jordi 1994 i fill predilecte de la vila de Salt, 1992

- Alfons Moré i Paretas (1930-2001), podòleg i polític. Fill predilecte de la vila de Salt, 1997.

- Maria Rosa Puig Dalmau (1925), pedagoga, terapeuta i escriptora. Filla predilecta de la vila de Salt, 2007.

- Jaume Roca i Delpech (1910-1968), pintor i músic.

- Adrià Puntí (1963), músic, exvocalista del grup Umpah-Pah.

- Agustí Cabruja i Auguet (1911-1983), activista, polític i escriptor.

- José Antonio Escuredo Raimondez (1970), ciclista olímpic.

- Delfí Geli i Roura (1969), exfutbolista de la 1a divisió.

- Gertrudis Moret i Frigola (1872-1948), professora i directora de les Escoles Nacionals.

- Josep Paulí i Ribot (1956-2006), polític, llibreter i activista cultural.

- Teresa Pons i Tomàs (), primera dona regidora de les comarques gironines.

- Salvador Sunyer i Bover (), programador teatral, Premi Nacional de Cultura.

- Guillem Terribas i Roca (1951), llibreter, activista cultural i escriptor. Premi Tres de Març, 2008.

- Carles Vivó (1930-2005), activista cultural i escriptor.

El creixement del segle XX

El canvi més transcendental que experimenta Salt es comença a desplegar a partir de la dècada dels seixanta, arran de la saturació urbanística del municipi de Girona i de l’onada immigratòria de multitud de persones que vivien en unes condicions de vida molt precàries dintre de la pròpia perifèria gironina. Els 7.000 i escaig saltencs de l’any 1960 es converteixen en 11.477 el 1970. Aquest creixement demogàfic va anar acompanyat d’un gran creixement urbanístic que facilitava enormement l’especulació del sòl i que posava les condicions objectives adequades per estimular l’aparició d’ambients de caràcter suburbial i marginal. Tot aquest enrenou coincideix amb un context polític en què es proposava crear “la gran Gerona”, incorporant a la capital els municipis de Salt i Sarrià de Ter, i amb la construcció de l’autopista, que significa un impacte ambiental irreparable perquè parteix en dos el terme municipal de Salt. Després d’una aferrissada resistència de Salt a integrar-se en aquest projecte, l’any 1974 s’annexiona a Girona mitjançant una sentència del Tribunal Suprem. Més endavant, quan els esdeveniments polítics conduiran al final del règim franquista i a l’assoliment de les institucions democràtiques, el poble de Salt recobrarà la seva independència l’any 1983.

Poble de salt

Han passat els anys i l’impacte d’aquella primera onada immigratòria que arribava a les nostres comarques i als nostres municipis amb un projecte de vida nou i esperançador que topava, a vegades, amb una realitat cultural diferent, a poc a poc s’ha pogut normalitzar assolint uns nivells de convivència esplèndids en la majoria de casos. Tanmateix, des de finals del segle XX, Salt ha sofert una altra onada migratòria que ha portat la multiculturalitat a la vila, amb els seus avantatges i els seus inconvenients. Afortunadament, l’expansió urbanística que ha experimentat el municipi aquests darrers anys s’ha guiat per criteris de qualitat que n’han millorat l’habitabilitat, amb zones verdes i d’equipaments, places i passeigs que han de servir per aconseguir una convivència més enriquidora entre tota la ciutadania.